L'ESCOLA

Rivo Rubeo, referent a riu vermell, antic topònim de Rubí, és el nom que va adoptar l'escola en la seva creació, malgrat que la Riera de Rubí es troba a uns 1000 metres aproximadament de l’emplaçament del Centre, es va escollir aquest topònim, ja que la Riera és un dels elements centrals (per no dir el que més) del que ha estat i és Rubí. Més tenint en compte que cap altre equipament públic o privat de la ciutat l’ha utilitzat mai fins al moment, i que és cabdal que el Rubí del segle XXI dignifiqui i recuperi la Riera com un eix cívic i natural, retrobant la integració i l’harmonia que històricament ha existit entre la població i aquest curs d’aigua.

A la confluència dels barris: la Perla, Can Serrafossà, Els Avets, Can Fatjó, Sant Jordi Parc i Xercavins la construcció de l'edifici es va tancar en dues fases; el curs 2007-08 es va posar en funcionament l’edifici d’Educació Infantil, després de passar un any d’inquilins a l’Escardívol; el curs següent es va acabar l’edifici d’Educació Primària.

A més de les aules per a cada grup, l'escola compta amb els següents espais complementaris: aula de psicomotricitat, de música, de llengües estrangeres i biblioteca, espais pels desdoblaments de grup, tutories, menjador, cuina i gimnàs.

A l'exterior: pati, pistes esportives, hort i jardí.

 

HISTÒRIA DE RUBÍ.

Rubí és un municipi de Catalunya, situat a la comarca del Vallès Occidental. Es troba situat a la vall de la Riera de Rubí, i limita al nord amb Terrassa i Ullastrell, al sud amb Sant Cugat del Vallès, a l'oest amb Castellbisbal i a l'est amb Sant Quirze del Vallès .

El nom actual prové de la seva denominació en llatí, Rivo Rubeo, traduïble per riu vermell i s'entén que aquesta fa referència a la Riera de Rubí, el principal curs d'aigua que travessa el municipi de Rubí i un dels principals afluents de la part baixa del Llobregat. L'adjectiu vermell probablement fa referència a les tonalitats rogenques que deuria agafar l'aigua d'aquest curs com a conseqüència de l'arrossegament de partícules d'argila de la seva conca. Si més no, a la meitat sud del terme de Rubí i en concret al marge dret de la Riera, les argiles de tonalitats marcadament vermelles esdevén les litologies principals d'aquest àmbit, que engloba les terres de Mas Jornet, Can Pi de Vilaroc o de Can Balasc, entre d'altres. La dominància del vermell és tal que part d'aquest àmbit s'havia conegut popularment com a l'infern.

Els primers assentaments coneguts a la rodalia de l'actual Rubí foren a Can Fatjó i la Serreta. Cap al segle IV aC els ibers van aixecar els seu poblat emmurallat i amb torres al turó de Can Fatjó al pas de la Via Heraclea, on encara es conserva un forn iberoromà. Durant la dominació romana va ser un nucli estable de població dedicat fonamentalment a l'agricultura. El poblat ha desparegut completament.

A partir de la mort de Guifré el Pilós, la frontera entre els cristians i els musulmans en aquesta zona quedava delimitada pel riu Llobregat: al Nord s’hi establien els cristians i al Sud hi restaven els musulmans. Era la consolidació d'una primera línia de conquestes, però sempre amb una àmplia zona fronterera molt imprecisa i sembla que bastant buida de població. La primera referència escrita que ens parla de Rivo Rubeo, l'actual Rubí, data de l'any 986 al voltant del l'Església de Sant Pere i protegit pel Castell de Sant Genís, també conegut com a CastroRioRubeo, localitzat al costat de l'ermita de Sant Genís (les seves restes es poden encara observar, a un centenar de metres a ponent de les ruïnes de l'ermita de Sant Genís).

L'any 1233 Berenguer de Rubí obté una autorització per part del rei Jaume I per tal d'aixecar un nou castell, el Castell de Rubí quedant el del turó de Sant Genís definitivament abandonat.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, en el context de la revolució industrial, la ciutat experimenta la seva primera gran expansió, passant d'una economia basada en l'agricultura, a un model mixt amb la construcció d'indúsries tèxtils a la vora de la riera, de les que es conserven quatre xemeneies i els edificis del Vapor Nou i el conjunt de l'Escardívol, aquest obra, com altres edificis de la ciutat, de l'arquitecte Lluís Muncunill, deixeble d'Antoni Gaudí.

L'arribada del ferrocarril el 1919 amb la línia que connecta Barcelona amb Terrassa fa que s'ocupi la zona propera a l'estació. Fruit de la riquesa de l'emergent classe burgesa i el retorn dels indianos, es construeixen noves edificacions, entre les que destaquen el conjunt d'estil modernista situat a la Plana de Can Bertran i les Escoles Ribes. Durant la Mancomunitat de Catalunya, en la que s'impulsa el cooperativisme es construeix el Celler Cooperatiu, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell.

La indústria, contràriament, es va desenvolupar amb rapidesa i avui sovintegen en el terme municipal empreses de construcció, tèxtils, del metall i l'electrònica, que s'agrupen en diversos polígons industrials (Cova Solera, Can Jardí, La Llana, Can Rosés,...). Aquesta industrialització va anar acompanyada d'un vertiginós creixement demogràfic a partir de la dècada dels seixanta, amb la immigració massiva d'immigrants procedents del sud espanyol. Si a començaments dels seixanta Rubí amb prou feines superava els 6.000 habitants, a final del segle XX ja ultrapassava els 50.000.

Rubí va perdre gairebé tota la seva agricultura a la tardor del 1962 quan unes violentes riuades, causades per unes pluges que el 25 de setembre van registrar 182 litres en 24 hores a la Mola i varen provocar greus inundacions amb milers de víctimes i la conseqüent destrucció dels barris construïts en precari a la llera de la riera. Des d'aleshores només subsisteixen alguns rodals de cereals i vinya.

L'arribada de població d'altres ciutats catalanes i les onades immigratòries de finals dels anys noranta i principis de segle XXI des del nord d' Àfrica i el sud i centre d'Amèrica fan de Rubí una ciutat atractiva i ben comunicada, de manera que només un terç de la població actual, al voltant de 72.000 habitants, sigui nat a la ciutat o al Vallès Occidental.

 

Go to top